1
0
Gustavo hui em pose a roda de La Granotera, el meu lloc de reflexió granota que tenia amagada. Saps quan la vaig inaugurar? Coincidint amb l’últim ascens del Llevant, el de temporada històrica de Muñiz. Aquella vesprada de l’ascens, un gol de Sergio Postigo, curiosament contra l’Oviedo, rival dissabte de l’esquadra granota, va permetre celebrar l’últim ascens del Llevant, el segon a casa de tota la història, despres del mitic del 63 a Vallejo contra el Depor. I la recupere perquè, anys després, el llevantinisme sembla que ha oblidat les diferències, per potenciar el que li és comú: la supervivència i l’ascens, que venen a ser el mateix. Semblen aparcats els debats sobre Paco Lopez, sobre Morales, sobre l’herència enverinada de Quico o les mil i una enceses discrepàncies que, en este moment, desviaven l’atenció del més important: l’ascens. Les fíbies i fòbies són legítimes i la discrepància, necessària. Però sense arribar ni al descrèdit ni, encara menys, a l’insult
El Llevant ha crescut molt, socialmet i patrimonialment. Però, igual que una mà i un penal et deixarten sense ascens fa dos temporades, ara, que sembla que ho tens a tocar, poden passar tantes coses en les sis jornades que resten, que cap granota s’atreveix ni tant sols a discutir. Es perd força. La por i la il•lusió continguda és tan gran i proporcional que la unió per l’objectiu comú és el que ha fet que torne a vibrar la meua benvolguda granotera, i espere completar algun capítol més, entre altres, el del retorn a primera. ! Posa’t a roda, Gustavo. Dijous que vé més, i millor.
