0
0
Gustavo, hui porte a esta finestra de Línia de Fons Julián Calero. Només arribar a València ja em varem comentar que al madrileny no li agrada ni l’escola, ni el planter ni la joventut. Que no és un entrenador de donar oportunitats i que la gestió de grup marca una premisa fonamental: la jerarquia del vestidor està marcada per l’experiència. Fins ací, cap queixa perquè és una opció, tot i que una discrepe de forma radical amb ell. I no per una raó romàntica, sinó per una qüestió de supervivència i viabilitat econòmica.
Quan no tens diners, no te’n vas de sopar fora de casa. I si ho fas, tractes de minimitzar el dispendi i acabes muntant-te la festa a casa. Així passa en quasi la totalitat d’equips del futbol espayol, i el fair play no fa més que agreujar la capacitat de malbaratament dels dirigents del futbol espanyol, acostumats històricament a tira de la txequera. En el València, apostar pels de casa és una qüestió de necessitat perquè Meriton fa temps que renunciar a invertir; en el Vila-real, la formació de futbolistes és una qüestió estratègica: la millor manera de crear patrimoni que, en el cas de traspàs, es convertirà en ingrés. I en el Llevant, el forat econòmic deixat per Quico, ha fet que el màxim accionista haja optar per tirar mà del planter.
Però la necessitat granota topa amb l’actitut del seu entrenador, que diumenge va viure com el seu camp, el Ciutat li va demanar majoritàriament l’entrada al camp del jove de Tavernes de la Valldigna, Carlos Espí, futbolista que amb l’arribada del cedit Alex Forés, ha perdut protagonisme. Forés, jove però no tant, està per davant d’ell. Espí ha jugat 25 partits però només 245 minuts, i ha marcat quatre gols, el que fa que marca cada 62 minuts.
Julián Calero va vore com bona part del Ciutat li va demanar, de forma coral i a crits, que posara al jove Espí. A Paco López li passà alguna cosa pareguda amb Pepelu. FA temps que un entrenador em va dir que la gent de la casa té un doble i antagònic sentiment sociològic en la grada, que se sent orgullosa de què triomfen, però també són molt més exigents amb el rendiment i amb la fidelitat a uns colors.
La incontinència verbal de Calero i una torpe gestió de vestidor, amb Espí i també amb Xavi Grande com a principals damnificats, fa que la grada s’haja distanciat del tècnic que major consens havia creat entre la gent granota. Però la culpa no és només del tècnic, sinó del club que no li ha marcat una estratègia en favor de la gent del planter, i més ara que Andrés Garcia ha permés oxigenar els comptes d’un club al que Quico, que tampoc no va apostar per la cantera, va portar de l’excel·lència econòmica al colapse. Pubill, Andres o Buba són exemples que apostar per la gent de casa és rendible. El que sí que no ho és, és que el gestor del teu patrimoni el devalue per desidia. Però , Gustavo, la culpa no és de Calero. Ell és l’executor d’una erràtica gestió que permet el club. Posa’t a roda, Gustavo. La pròxima setmana, més.
Foto: Levante UD
